La setmana passada vaig poder fer dues lectures d’aquelles que s’enlairen per agafar perspectiva, però que aconsegueixen —sembla una paradoxa—, fer-nos tocar de peus a terra.

La primera és un article de Carlos Fernández Líria, professor de filosofia i gran coneixedor del marxisme. A propòsit de les preocupacions sobre com està afectant el coronavirus a l’economia mundial, Fernández Líria ens fa adonar com s’ha arribat a separar aquest rumb econòmic dels interessos de les nostres societats. Ens recorda que l’Economia, així, en majúscules, regeix els nostres destins com en altres èpoques ho feien els déus. Sense entendre del tot el seu comportament, ens pleguem als sacrificis que ens exigeix, talment com una divinitat capritxosa.

Fernández Líria concreta que aquests designis delirants els hem d’associar no tant genèricament a l’economia sinó més concretament al capitalisme, i per això anomena el seu article “Coronacapitalisme”, la veritable pandèmia dels nostres temps. Parla fonamentalment de deliri, perquè és un sistema que es manté en funció de l’atur d’uns i la sobreexplotació dels altres, tot alhora, perquè és incapaç de repartir el treball i la riquesa.

Al llarg del segle XX, alguns pensadors veien amb optimisme els progressos tecnològics, i pensaven que la humanitat aconseguiria alliberar bona part del temps que dediquem a la producció, i que aquesta seria la base d’un món millor. Fernández Líria ens parla sobretot de John M. Keynes i Bertrand Russell, dos pensadors de referència, no anticapitalistes, però que havien viscut la Gran Guerra com una transformació de les relacions econòmiques. La ràpida orientació cap a la indústria de guerra, així com la planificació econòmica pròpia d’aquella conjuntura, demostrava que les societats, a través dels estats, podien agafar les regnes de l’economia. I per això concretament Russell pensava que en els nostres dies seria factible treballar unes quatre hores diàries. Res més lluny de la realitat. Avui l’atur continua sent un problema estructural de les nostres societats i, malgrat haver guanyat la jornada de vuit hores, la tecnologia ha acabat difuminant la frontera entre treball i oci, i estem tot el dia connectats.

El deliri capitalista s’explica per la necessitat constant de creixement. Aquesta enigmàtica xifra, el 3% del PIB, per sota de la qual es considera que les nostres economies no van bé. Això em porta a la segona lectura: el llibre La bossa o la vida (Tigre de Paper) de Salvador Lladó, bioquímic i militant ecologista, una obra breu, sintètica, divulgativa i amena, molt recomanable per a qui vulgui donar un primer cop d’ull a les problemàtiques del nostre planeta.

Deia que són lectures que fan tocar de peus a terra i en el cas del llibre de Lladó és clar: el planeta no és infinit, i això tard o d’hora vol dir que el creixement acabarà en col·lapse. A partir d’aquí ens explica tots els indicadors que assenyalen que aquest col·lapse és a prop, i ens remet altra vegada als deliris capitalistes. Perquè el pic del petroli es va calcular per primera vegada el 1956, i també hi ha empreses que fa gairebé quaranta anys que van preveure amb precisió l’esgotament dels combustibles fòssils. I tot i així, la humanitat, regida per aquests designis econòmics, no ha fet pràcticament res per adaptar-se. Lladó també és clar en assenyalar les responsabilitats polítiques d’haver arribat a aquest punt, a les portes del col·lapse, fet que ens obligarà a fer transformacions dràstiques en pocs anys o bé abocar-nos a un món encara més caòtic i violent.

Aquestes responsabilitats corresponen al capitalisme pel seu afany de créixer, el qual, en la seva forma imperialista, ha fet que alguns països controlessin i explotessin els recursos naturals de bona part del món, començant pel petroli. I així ha pogut expandir les societats de consum com una manera d’apaivagar la lluita de classes. Però l’autor ens recorda: “el nostre benestar depèn d’explotar el Sud Global”.

De la mateixa manera, la crisi ecològica també afectarà més els països pobres i les classes populars: encariment del preu dels aliments o de l’energia, i crisi habitacional en les zones afectades per la pujada del nivell del mar i les inundacions freqüents.

Les mesures que Lladó proposa són transformacions profundes: abandonar el PIB com a indicador, transició energètica, reducció de la producció, reducció de la jornada laboral, reestructuració del sistema bancari, control demogràfic, justícia social, relocalització de l’economia i reducció de la mobilitat.

Tanmateix, aquestes reconversions dràstiques no són possibles en un sistema que deixa l’economia en mans dels interessos privats, principalment les grans empreses. Per això, del deliri capitalista tan sols en podrem sortir amb una alternativa política que aplegui el millor del comunisme amb el feminisme i l’ecologisme.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

Comments are closed.