Parlem amb Albert Botran, diputat de la CUP al congrés espanyol.

—Penseu que l’actual legislatura encara té recorregut o ha arribat al final?
—L’independentisme hauria de donar sentit a la legislatura, perquè si hi ha a eleccions segurament ens trobaríem amb el mateix dilema: amb quin missatge hi concorre l’independentisme. El problema que tenim va més enllà de la legislatura. Hi ha un buit estratègic, que és la constatació, l’octubre del 17, que no hi ha cap via més o menys institucional cap a la independència. Fins el mateix dia del referèndum hi havia la idea que o bé l’estat es podia acabar asseient a la taula, fruit d’aquella mobilització intensa, o bé apareixeria un tercer que facilitaria aquesta taula. I allà es constata que no, que l’estat hi fa front tan sols amb repressió, que s’ho pot permetre fins i tot en el marc de la Unió Europea i que per tant pot haver-hi una resposta repressiva sense cap cost. I crec que, d’aleshores ençà, l’independentisme està desorientat. Aquest relat que –tot i que la CUP no hi va participar– havia estat el majoritari, que és el que havia explicat Esquerra Republicana des que havia començat a ser un partit gran i és el que havia permès, també, que sectors més moderats de Convergència passessin a l’independentisme, s’ha demostrat que, tanmateix, no funciona. Que l’única manera que tenim de sortir-nos-en és que hi hagi un moviment de ruptura i això implica per força més repressió i un procés difícil. I ara som aquí. No saber què fer amb la legislatura forma part d’aquest buit estratègic.

—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? I quin significat té això si penseu que sí?
—Jo penso que tots participem en aquesta desorientació. Hi ha elements raonables en els discursos de diversos actors independentistes. Cal assumir un moviment de ruptura i, perquè tingui èxit, tan important és saber actuar dins les institucions com saber-ho fer fora i saber situar la desobediència de la manera més efectiva. I també hi ha una qüestió de lideratges i voluntats polítiques. Però no em sembla pas que hi hagi una divisió en dos blocs, sinó una desorientació. Cal que més diàleg entre forces independentistes, més debat, més discussió, una anàlisi crítica compartida sobre què va funcionar l’octubre del 17 i què va mancar, que crec que encara no s’ha fet.

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—Una estratègia de ruptura que assumeixi que la nostra independència naixerà d’un procés de crisi de l’estat espanyol i no pas d’un procés de reforma, perquè l’estat no vol reformar-se. Al contrari, la tendència és que guanyin més pes els qui encara volen anar endarrere. I, per tant, caldrà tenir bons resultats electorals, que això és una part important dins aquesta estratègia, però no és l’única. De vegades sembla que certs discursos independentistes posen tots els ous a la cistella dels resultats electorals, i al costat d’això hem de tenir força mobilitzadora, capacitat de generar desgast a l’estat i desobediència, una agenda internacional per a cercar aliances, més força en el món del treball… Tots aquests elements formen part d’una estratègia de ruptura que ha de tenir en compte que s’ha de forjar una situació de crisi per a l’estat i no una de reforma. Perquè és molt improbable que aquest estat vagi endavant, és ben probable que tard o d’hora n’agafin les regnes els sectors més reaccionaris.

—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—Crec que si Catalunya es proclamés país lliure de desnonaments faria molt per desenvolupar el contingut social de l’independentisme. Si aquest govern, alhora que fa bandera de la reivindicació independentista, tingués una política social molt clara en aquesta qüestió sagnant que són els desnonaments, seria més pedagògic i més eixamplador i consolidaria molt més les tesis independentistes que unes altres coses.

[Aquesta entrevista es publicà originalment a Vilaweb]