“Keep the Russians out, the Americans in, and the Germans down”. Atribuïda al general i diplomàtic britànic Hastings Lionel Ismay, aquesta frase condensava els tres autèntics propòsits pels quals es va crear l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord el 1949: mantenir els soviètics fora de l’Europa occidental, assegurar que Alemanya no aixequés el cap en termes militars, i comprometre els americans amb la defensa del continent atesa  la suposada amenaça que representava l’URSS, amb tropes estacionades a bona part dels països de l’Europa central i oriental d’ençà de la victòria sobre el feixisme. Sis anys després, el 1955, la Unió Soviètica respondria a la creació de l’OTAN amb l’impuls del Pacte de Varsòvia, una aliança militar de la qual formaven part tots els països del bloc socialista de l’Europa Oriental, amb l’excepció de Iugoslàvia.

Justament quan es compleixen 70 anys de la creació de l’Aliança Atlàntica, és quan travessa una de les  principals crisis de la seva història. Tot i els afanys dels sectors neocons de ressuscitar el fantasma de Stalin en la figura de Vladimir Putin, l’URSS fa tres dècades que no existeix i Rússia no suposa una amenaça militar real per als membres de l’aliança –el seu pressupost en defensa és equivalent al 6% de tot el conjunt dels països de l’OTAN–. Els alemanys fa temps que van passar de ser un actor que amenaçava la pau del continent a esdevenir un dels seus principals factors d’estabilitat. I, tot i que els americans segueixen dins, diversos sectors als EUA qüestionen la utilitat per als mateixos nord-americans del costós desplegament militar en territori europeu, en ocasions encapçalats pel mateix Donald Trump, qui exigeix als seus socis europeus que compleixin amb el compromís d’arribar al 2% del PIB en despesa militar. És en aquest context que unes declaracions del president francès Emmanuel Macron el passat mes de novembre sobre el futur de l’OTAN van fer saltar totes les alarmes. Però anem una mica enrere en el temps…

De la sortida de l’Afganistan a la crisi a Ucraïna

L’inici de la retirada de tropes de països de l’OTAN de l’Afganistan el 2011 va encetar un període en el qual es van obrir alguns interrogants sobre el futur de l’aliança  com a suposat guardià de la seguretat global. Un rol que poc tenia a veure amb els seus objectius fundacionals de 1949, i que havia inaugurat amb les intervencions dels anys 90 als Balcans, en ocasions sense el suport del Consell de Seguretat de Nacions Unides, com va ser el cas del bombardeig de Iugoslàvia l’any 1999.

Va ser en aquest context, en absència aparent d’un enemic exterior del qual defensar-se, i amb l’efecte de la “guerra contra el terrorisme” esgotant-se –especialment després de la mort d’Osama Bin Laden el 2011–  en  què va esclatar la crisi a Ucraïna a finals de 2013, la qual va tenir com a principals resultats la caiguda del president Ianukòvitx, l’annexió de Crimea per part de Rússia i l’inici d’un conflicte armat a l’Est del país que encara dura. Una situació que va produir un refredament i conflictivitat creixent de les relacions entre Rússia i els països de l’OTAN.

Aquesta circumstància va ser aprofitada per ressuscitar el fantasma de “l’os rus” com a amenaça permanent, i va permetre a l’OTAN recuperar en certa manera aquest rol simbòlic de garant de la seguretat dels països europeus, en aquest cas en una versió ampliada, atès que les fronteres de l’Aliança Atlàntica s’havien estès milers de kilòmetres cap a l’est amb la inclusió de 13 nous membres de l’Europa central i oriental a partir de 1999, amb la consegüent violació dels compromisos que s’havien assolit amb Mikhaïl Gorbatxov a finals dels anys 80 en el marc de les negociacions per a la reunificació d’Alemanya.

Van ser especialment nous membres com Polònia, Romania o els països Bàltics els que més van advocar per  incrementar la presència de tropes d’altres membres de l’Aliança als seus territoris, precisament per  protegir-se davant del que perceben com una Rússia suposadament revisionista de les fronteres en aquesta zona del continent. Així és com es va produir una ampliació de la missió de policia aèria al Bàltic el 2016, i es va posar en marxa la missió Enhanced Forward Presence (EFP), un desplegament de 4.000 tropes de l’OTAN als països bàltics i a Polònia que actuïn com a força dissuasòria davant Moscou.

El factor turc     

En aquest context de recreació de l’amenaça russa es dona la circumstància que el segon membre de l’OTAN amb unes forces armades més grans —Turquia— s’ha oposat fins al moment a prendre part en aquestes missions a l’est d’Europa, fins que els altres membres de l’Aliança li ofereixin més suport polític en la seva lluita contra les milícies kurdes de l’YPG. Erdogan ha arribat fins al punt d’intentar bloquejar plans per  reforçar les missions de l’OTAN a l’est d’Europa fent ús del seu poder de veto, com a moneda de canvi per  obtenir concessions en aquesta direcció.

En paral·lel a aquesta creixent tensió al si de l’OTAN, des de 2016 Turquia ha estret els seus llaços diplomàtics precisament amb Rússia, amb una intensa cooperació pel que fa a la gestió del conflicte a Síria, i també en l’esfera militar, i ha arribat fins al punt d’adquirir el sistema de míssils S-400 a Moscou, un moviment que ha comptat amb la ferma oposició de Washington, i pel qual Turquia ha rebut sancions econòmiques.

Estratègicament situat entre Europa i Àsia, el territori turc va ser un bastió de l’OTAN contra l’URSS durant la Guerra Freda, i avui  dia fa valer la seva indubtable importància estratègica, especialment atesa la seva posició geogràfica al nord de l’Orient Mitjà, i com a posició avançada de l’Aliança en aquella regió. La base militar d’Incirlik és i ha estat una infraestructura fonamental per a les operacions militars de l’OTAN a l’Orient Mitjà i l’AfganistanTurquia compta amb bases de radars clau per al sistema antimíssils de l’OTAN a Europa, i els EUA tenen desplegades entre 60 i 70 bombes nuclears en territori turc.

Tot sembla indicar, doncs, que Erdogan busca maximitzar la seva posició de poder tibant al màxim el seu joc d’equilibris entre l’OTAN i Rússia, portant fins al límit la cooperació amb el seu enemic històric (Rússia), i alhora la confrontació amb els seus (suposats) aliats, i intentar així traure el màxim rèdit per ambdues parts.

Macron contra tothom

En aquest sentit, un dels focus de més inestabilitat per al futur de l’OTAN és precisament la col·lisió estratègica entre Macron, Trump i Erdogan. La intervenció unilateral de Turquia en territori sirià iniciada el mes d’octubre, unida a la retirada unilateral dels EUA d’aquell territori sense consultar amb els seus socis europeus, va ser la gota que va fer vessar el got per al president francès, qui s’oposa al fet que tant els Estats Units com Turquia facin la seva sovint ignorant les necessitats dels socis europeus.

En una recent entrevista a The EconomistManuel Macron va atacar l’OTAN descrivint el seu estat  de “mort cerebral”, i arribà a posar en dubte l’article 5 del Tractat fundacional de l’organització, on s’estableix el principi d’ajuda mútua entre els Estats en cas d’agressió externa. Recentment Macron també ha qüestionat les grans línies estratègiques de l’OTAN (que situa Rússia i la Xina com a potencials objectius), i ha advocat per una cooperació més gran amb elles i per centrar els esforços en la lluita contra el terrorisme. Les paraules de Macron sobre Rússia van generar nerviosisme entre els socis de l’Europa central i oriental amb relació a un possible acostament a Rússia que les pugui deixar a mercè de la Federació.

Aquestes expressions se sumen a declaracions fetes durant els mesos anteriors, en les quals el president francès va reivindicar la necessitat  que Europa jugués un paper propi i no subordinat als EUA en el nou joc global multipolar, especialment per evitar quedar subjectes a les decisions de lideratges inestables i imprevisibles com el de Donald Trump.
Tot i que a la cimera de l’OTAN de principis del desembre celebrada a Londres, en la qual es commemorava el 70 aniversari de la seva creació, els membres de l’Aliança van tancar files amb relació al futur de l’organització i les posicions de Macron van quedar en clara minoria, això no amaga l’existència de contradiccions estratègiques creixents al si de l’OTAN.

D’una banda, amb uns EUA embarcats en una competició política, econòmica i també militar amb Beijing, en una cursa armamentista al mar del Sud i l’Est de la Xina on els nord-americans estan abocant cada cop més recursos, amb la construcció de noves bases militars i el reforçament de les seves aliances regionals, buscant vigilar les vies comercials de la Xina cap a l’exterior en una zona que Beijing considera la seva esfera influència legítima. Uns Estats Units que, des de l’arribada a la presidència de Donald Trump, també han tornat a posar l’Iran al punt de mira, en contra del criteri dels seus socis europeus, generant un nou focus d’inestabilitat a l’Orient Mitjà.

De l’altra, una Turquia de tall cada cop més autoritari, liderada per un Erdogan que intenta recrear una versió contemporània de l’Imperi otomà amb l’expansió de l’esfera d’influència turca a l’Orient Mitjà, els Balcans i la Mediterrània oriental, amb incursions militars i expansions territorials a Síria i accions com ara l’anunci d’enviament de tropes per a reforçar el Govern de Trípoli. En paral·lel, amb una relació d’estreta i creixent vinculació amb Rússia en els àmbits energètic, diplomàtic i militar.

En tercer lloc, amb uns països de l’Europa central i de l’est preocupats pel retorn de Rússia com a potència a l’esfera global, un factor que sovint té un component més de trauma històric que no pas relacionat amb les possibilitats reals d’un aventurisme militar rus a la regió, però que tot i així provoca que la seva principal prioritat en matèria de seguretat sigui la d’una OTAN que faci d’escut protector davant d’aquesta suposada amenaça.

En quart lloc, una França amb un Macron que aspira a coliderar juntament amb Berlín una Europa que jugui un paper geopolític propi que pugui tractar de tu a tu  la Xina, Rússia i els EUA, que situa al nord d’Àfrica la seva principal prioritat a nivell estratègic, especialment pel que fa al terrorisme, a la inestabilitat regional i als fluxos migratoris que generen els seus països.

I enmig, Alemanya equilibrista, preocupada per la supervivència per se de l’Aliança Atlàntica com a garantia de la cobertura militar nord-americana que aquesta suposa, l’estalvi en pressupost de defensa que implica, i l’allunyament de qualsevol possible retorn a aventures militaristes que la retrotrauen als fantasmes del seu passat.

Una aliança militar, doncs, amb prioritats sovint contradictòries al seu si, buida d’una visió global conjunta i de contingut geoestratègic, i sense ambició de jugar un rol polític propi, com ho demostra el cas de Líbia, país amb una importància cabdal per a Europa però on països membres de l’OTAN fan costat al govern de Trípoli, d’altres al de Tobruk, i n’hi ha que fan un joc d’equilibris entre tots dos.

Es tracta, però, d’unes contradiccions cada cop menys latents i cada cop més evidents, i que en cas d’hipotètic conflicte militar entre la Xina i els EUA, o de Turquia amb algun dels seus veïns, podrien deixar tocada de mort l’organització, amb un article 5 que es mostraria totalment inoperatiu. Mentre això no passi, potser mort cerebral no és ni de bon tros la pitjor de les definicions per descriure l’estat de les coses.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]

 

Comments are closed.