Demà Pedro Sánchez serà investit president del govern espanyol gràcies a un acord amb una part de l’independentisme català. Mentre que JxC i la CUP hi votaran en contra perquè no compleix els mínims en relació amb l’autodeterminació i l’amnistia, ERC ha considerat suficient obrir una taula de negociació el resultat de la qual serà sotmès a una consulta a la societat catalana.

S’obre una fase aparentment reformista a l’Estat espanyol. Probablement aquestes reformes seran molt tímides i no afectaran cap pilar de l’ordre econòmic i polític de l’Estat. Res que molesti gaire els interessos oligàrquics de l’Íbex ni res que qüestioni la monarquia o la unitat territorial. L’oposició espanyolista de dretes s’esgargamellarà contra el govern del PSOE i Unides Podem, i això significa dues coses. D’una banda, que el govern pot guanyar simpaties per l’extremisme d’aquests opositors. Especialment a Catalunya, on els discursos del PP, Cs i Vox no tenen gaire coixí social: van treure, sumats, menys d’un 20%, mentre que al conjunt de l’Estat van sumar gairebé el 43%. D’una altra banda el que ens mostra aquest desacomplexament espanyolista, autoritari i reaccionari, és que aquestes tendències estan presents en els aparells de l’Estat (jutges, policies, militars) i en l’oligarquia. Una constatació que a l’Estat no pot canviar gaire res sense una ruptura.

L’independentisme ha crescut en els últims anys com a alternativa a la impossibilitat de canviar l’Estat espanyol. Si ara una part del moviment posa esperances en aquest reformisme d’estat, pot significar un estancament en el creixement, una certa desmobilització i una difuminació dels objectius. Si bé d’aquesta fase aparentment reformista (insisteixo en l’adverbi perquè, per exemple, de ben segur que la repressió no s’aturarà) l’independentisme també en podria sortir enfortit. Això només serà així si, en primer lloc, confrontem i demostrem els límits d’aquest nou govern en lloc de caure en el seu xantatge (“o nosaltres, o Vox”). Confrontar afirmant la nostra sobirania especialment amb relació als drets socials i a les polítiques feministes i ecologistes. Això vol dir que el Parlament legisli sobre aquestes qüestions confrontant amb els límits que li voldrà imposar el Tribunal Constitucional i obligant a prendre posició el nou govern espanyol. I confrontar també a través de la desobediència civil, que és una potent eina de canvi. I, en segon lloc, podrem sortir-ne enfortits si estem preparats per al fracàs d’aquest període reformista. Una resposta per si no s’arriba a celebrar aquesta consulta o per si se celebra i no té res a veure amb els objectius independentistes.

En aquest cas, el fracàs d’una fase reformista pot donar pas a l’enfortiment de l’independentisme. Hi ha un precedent molt clar en el procés de reforma de l’Estatut del període 2005-2010. Però hem de recordar que el fracàs de l’Estatut no va portar automàticament a l’obertura d’un procés independentista. Perquè una cosa és fer una defensa tàctica d’aquest suport al reformisme (una oportunitat per demostrar-ne els seus límits) i l’altra, quedar-hi involucrat de tal manera que se n’acabi fent una defensa estratègica. El paral·lelisme amb ara fa 10 anys és clar. L’aprovació de l’Estatut va ser seguida d’una llarga negociació d’un model de finançament que es va prolongar fins al juliol del 2009 i que quan es va assolir augurava uns anys de pax autonòmica. Fins i tot Esquerra en va fer gala. En paraules del llavors secretari general Joan Ridao: “El nostre objectiu final és la independència, però sabem que aquest és un camí llarg, potser una travessia pel desert, i la gent de tant en tant necessita arribar a algun oasi, com pot ser el finançament o la gestió de l’aeroport.” Hi havia en aquestes paraules un punt de resignació.

I certament aquella situació hauria pogut implicar calma estratègica per a l’autonomisme si no hagués estat per la sentència del Tribunal Constitucional. Però ni tan sols això ens portava automàticament (també insisteixo en aquest adverbi) a la fase independentista. Podria haver portat més resignació si no fos que, per sota les agendes dels partits polítics, s’havia anat construint un moviment que va condicionar que la resposta a la sentència fos un salt endavant. Em refereixo al moviment pel dret a decidir impulsat per la PDD i també totes les consultes populars sobre la independència i el seu esperit desobedient. Tot plegat va acabar confluint en la creació de l’ANC, un actor sense el qual el procés independentista no hauria existit.

Que la nova fase signifiqui un enfortiment o un afebliment de l’independentisme depèn d’aquests contrapoders populars i de la intel·ligència estratègica de partits i moviments.

[Aquest article es publicà originalment a El Punt Avui]

Comments are closed.