Publicat el 21/10/2019
Sostenir la revolta i no aturar-la
Publicat per Albert Botran
Categories: Opinió

Escric aquestes línies a poques hores de l’inici d’una vaga general i enmig d’una setmana d’intenses i massives protestes contra la sentència contra el procés independentista, que va començar amb la sorprenent acció del Tsunami Democràtic a l’aeroport del Prat. Els esdeveniments van tan ràpid que potser aquest article caduca quan ja l’esteu llegint. Però en qualsevol cas sento la necessitat d’endreçar i compartir algunes idees des de l’eufòria que em provoquen aquestes mobilitzacions i alhora des dels aprenentatges de l’octubre del 2017.

1. Estem vivint una revolta en certa manera desordenada, que ha desbordat les previsions dels partits i organitzacions independentistes, així com les de l’Estat espanyol. Això és principalment una bona notícia perquè demostra l’enorme empenta popular que encara dura i que trenca els esquemes amb què la sociologia acostuma a analitzar els cicles mobilitzadors. Després del clímax de fa dos anys i la consegüent repressió semblava que tocava un cicle de replegament. Una part de l’independentisme, principalment ERC i el PDECAT, ja s’havia adaptat a aquest canvi. A pocs dies de la sentència escoltàvem, per exemple, missatges tant de Gabriel Rufián com d’Artur Mas contra les formes de protesta que poguessin afectar la normalitat laboral i l’economia. Tanmateix aquesta divergència entre el moviment popular i els partits que haurien d’orientar-nos cap a objectius concrets és una disfunció. Hi tornaré en l’últim punt.

2. Només de la revolta en poden sorgir les condicions cap a l’autodeterminació i la independència. Fer seure l’Estat espanyol per tal que reconegui els nostres drets i, per exemple, accedeixi a celebrar un referèndum, és un escenari al qual només s’hi arriba a través de la crisi del règim. Evidentment la comunitat internacional hi pot jugar un paper protagonista però només s’hi sentirà cridada precisament si s’expressa el conflicte.

3. Per sostenir una revolta en el temps cal en primer lloc molt bona organització i una bona elecció dels ritmes i les formes de lluita. Sembla que el més eficient és la desobediència civil no-violenta, que permet la participació massiva. Cal tenir en compte la necessària dosificació d’energies físiques i psicològiques.

4. L’altra tasca pendent que tenim és cohesionar el bloc social independentista al voltant d’un programa social. Cal deixar ben clar que volem guanyar una República per posar l’economia al servei de la societat i per tant garantir i eixamplar els drets de treballadors i treballadores, estudiants, pensionistes, dones, persones migrades… així com protegir ecològicament el territori. Això consolidarà i eixamplarà els suports que té la República Catalana.

5. No podem menysprear la capacitat de reacció de l’Estat espanyol. És previsible que en els propers dies s’expressin també al carrer els sectors d’ordre, l’espanyolisme tradicional i qui sap si potser fent-los costat aquest catalanisme mesell que fa un mes treia el cap en la reunió de Poblet. Com també ja hem vist com l’Estat dóna barra lliure a l’extrema dreta. Així mateix hem de ser conscients que una bona part de la nostra societat rebutja la independència i que cal desmuntar tant com puguem els arguments que volen crear una fractura civil. Cal actuar prioritàriament sobre aquesta qüestió que guarda molta relació amb el punt anterior.

6. I finalment tornem a la qüestió dels partits polítics. Poden actuar com a desmobilitzadors, com va passar a partir d’un determinat moment en la Transició. L’actual Govern i el Parlament, a més, viuen atemorits de ser intervinguts i això els paralitza per prendre cap decisió que impliqui un enfrontament amb l’statu quo, com ara depurar responsabilitats en uns Mossos d’Esquadra que carreguen brutalment en les manifestacions independentistes mentre no fan res contra les agressions feixistes. O, per contra, aquests partits poden contribuir a que tota aquesta revolta tingui un horitzó. Sota la triple reivindicació de “drets, amnistia i autodeterminació” es podria articular un gran bloc social i polític que construís les condicions per un nou embat com el de l’octubre del 2017.

Probablement no estem davant l’embat definitiu cap a la independència. Qui sap, és igual, perquè, en qualsevol cas, el que cal és saber aprofitar els moments per avançar i madurar. I de l’actual conjuntura n’hem de sortir enfortits, amb objectius clars, amb més capacitat de guanyar poder per al poble català i restar legitimitat a l’Estat espanyol. I això passa, en un primer moment, per saber sostenir aquesta revolta i no aturar-la.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]