Venen dies decisius per al conjunt del país, davant del judici imminent als més alts representants de les nostres institucions i a la cúpula dels Mossos, encausats i tractats com a ostatges d’un procés polític general contra els anhels d’alliberament nacional i d’emancipació social.

En efecte, la Causa General contra el poble català per haver gosat exercir el dret democràtic d’autodeterminació, emparats en la tutela de les institucions pròpies, està ensenyant i destapant la pitjor cara de l’Estat Espanyol; no únicament adopta la forma de judici als Tribunals Espanyols – tant el Suprem com l’Audiència Nacional, com el TSJC, com la Fiscalia i tots els aparells repressius, amb acusacions i peticions de penes estrictament venjatives i, – aquestes sí- clarament delictives– sinó que apareix rodejada de tot un seguit de fets que deixen clar que estem davant de la nova inquisició espanyola del segle XXI i també davant del vell axioma tastat per tantes generacions de catalans segons el qual Estat espanyol i democràcia són dos conceptes que han arribat a ser antagònics. Estem davant, doncs, i quan experimentem els efectes d’un neofeixisme ho hem de tenir clar, d’una expressió secular d’aquest estat, que va tenir la seva última florida més gloriosa en el període de dictadura franquista, després d’haver-se beneficiat de la política de Hitler i Mussolini, d’haver venut la idea d’una “cruzada” religiosa beneïda per Déu, de presentar-se com el dic que detindria l’esquerra i el comunisme i la cleda que mantindria unit, tant sí com no, el ramat espanyol.

De manera que hem d’observar tot allò que ens passa entre nosaltres i tot allò que fa l’adversari en contra nostra amb les ulleres posades de la defensa, la revolta i la insubmissió popular perquè tots els esdeveniments que es van succeint des de fa ben bé una dècada cal veure’ls lligats en un sol paquet: anem veient, com en una seqüència ininterrompuda, com el sistema autonomista es fa fent a miques i amb ell el sistema de distribució de poders dins d’un parlament i un govern autonòmics i entre uns partits que eren la base i el cor del sistema del 78: si s’esmicola l’autonomisme i la Constitució espanyola de la qual depèn, és previsible, i fins i tot necessari, que s’esmicolin els grups polítics i socials (com els sindicats, per exemple) que en depenien i l’alimentaven.

Sembla que molta gent està d’acord que una de les coses que ens passa entre nosaltres és precisament la dificultat de confluir en una estratègia conjunta que ens ajudi a avançar en el procés constituent cap a la república catalana independent: a voltes la dificultat la situem com a insalvable en el tema de les conquestes socials i els drets com a poble treballador català la defensa dels quals es creu que està per damunt de la lluita per la independència, lluita que es presenta com una nosa per eixamplar les bases sobiranistes; a voltes ens quedem encallats en les tàctiques i les estratègies entorn als mètodes de lluita –que si un estricte i estèril “anar amb un lliri a la mà”, que si la no-violència radicalment pacífica oposada als mètodes de resistència activa i autodefensa, que si cal una mica més de “llenya” en certs moments… A voltes tot acaba centrant-se en si electoralment cal anar junts, separats o en una fórmula mixta i entren en escena els egos i les capacitats de lideratges més o menys excloents; a voltes, encara, ens quedem clavats en si només podem avançar amb una sortida acordada amb l’Estat o si hem de tirar pel dret en una sortida pel nostre compte que obligui l’adversari a respectar-nos i ens col·loqui internacionalment en el mapa dels conflictes seriosos.

El cert és que probablement cal partir del fet que una de les característiques en què es fa present l’opressió nacional i social i l’actuació de l’adversari, és precisament aquesta incitació a que els oprimits s’enfrontin entre ells i dilueixin la seva potència ofensiva en disputes que els debiliten i desgasten i eviten, així, arribar a una estratègia conjunta potent i mobilitzadora. No és cap novetat i és una medicina que hem tastat innombrables vegades: només una xarxa d’aliances populars de baix a dalt, que abasti tot el conjunt de la població que està a favor de ser consultada sobre el nostre futur nacional i social (que això és el dret d’autodeterminació), que està a favor del funcionament democràtic de la societat, de la llibertat i els drets civils, serà capaç de saltar tots aquests obstacles i lluitar amb èxit contra l’opressió nacional i els seus efectes.

Una altra efecte de l’opressió nacional i social a la qual ens hem d’enfrontar perquè ens la trobem insidiosament instal·lada al cor mateix de la nostra societat és la que els psicòlegs anomenen “procés de sensació d’impotència induïda”: és a dir que l’adversari dedica molts diners i tota una estratègia de compra de voluntats a través de tots els mitjans possibles (adoctrinament constant, persecució i repressió de la dissidència, mitjans de comunicació subvencionats i mètodes de persuasió especialitzats, consumisme alienador…) a fi que tinguem la sensació que no hi ha res a fer per modificar la situació a favor dels oprimits, que tota mobilització està destinada al fracàs, que els nostres dirigents són els primers venuts que han tirat la tovallola, que ens trobem davant d’un mur compacte infranquejable i que és millor que ho deixem estar, que som una minoria davant d’un estat majoritari potentíssim disposat a esclafar-nos i que cal refugiar-se novament al corral autonomista, acotar el cap i esperar temps millors.

I mentrestant fan servir una tercera tàctica: amplifiquen fins a un grau grotesc i escandalós la tècnica d’”ara bé el dolent de debó que us deixarà planxats, prepareu-vos, que si no us agrado jo, que sóc el sant baró Pedro Sànchez, vindrà el llop dolentíssim que farà el mateix que jo però amb una “veu” rancuniosa i plena d’odi que us deixarà garratibats: aquest “megadolent” no tocarà ni una coma de la reforma laboral (com jo); us cargolarà a multes, peatges i factures desorbitades d’habitatge, energia, rescats bancaris etc (com jo); us perseguirà als coneguts i als anònims amb les lleis més arbitràries a la mà i engarjolarà els nois d’Altsasu i camparan pel seu compte els violadors de la Manada (com ho consento jo); subscriurà (com jo) la dita de José Antonio Primo de Rivera d’un dels punts de l’ideari de la FET i de las JONS (“todo separatismo es un crimen que jamás perdonaremos”); però jo protestaré amb tot el cor cada cop que assassinin una dona, (és a dir gairebé cada dia) i deixaré que us aparelleu entre persones del mateix sexe i, ei! Em sembla malament que xiquets i xiquetes siguin joguines sexuals a mans d’adults amb sotana, uniforme o vestits de carrer… però la vida és així d’amarga…”

I els equidistants, sempre disposats a empassar-se totes aquestes martingales i a donar-les per bones en pro d’una regeneració de l’Estat espanyol tant unilateral com el més unilateral dels referèndums d’autodeterminació, doncs aquest estat i la seva casta no sent cap necessitat de regenerar-se, ni de fer fora una monarquia decadent, ni de fer neteja a fons de tota l’oligarquia corrupta, perquè seria com desmuntar els seus propis fonaments seculars.

De la defensa al contraatac: així s’hauria de definir el plantejament de l’esquerra independentista davant d’aquesta causa especial. En primer lloc davant d’una Causa General política contra el poble, hem de respondre amb un contraatac polític a favor del poble – de les persones empresonades i exiliades que són conegudes, i dels milers de persones encausades que resten en un anonimat silenciat i que igualment necessiten el nostre suport polític i humà -; un contraatac general compacte, políticament conscient que no estan jutjant unes persones individuals sinó uns representants elegits democràticament en el lloc de tots nosaltres: és a dir que ens hem de sentir tots i totes acusades de rebel·lió, de malversació de diners públics, de delictes d’odi, de difamació de la corona, d’insubmissió a les lleis i a la constitució del 78, de protestar reivindicant drets polítics i socials retallats i violentats dia rere dia: i hem de respondre no únicament amb les eines d’una defensa unànime política dels nostres drets i llibertats democràtiques, del nostre dret a exercir l’autodeterminació, del nostre dret a construir allò que vam votar l’1 –O i vam defensar el 3-O , sinó amb les eines de la construcció d’una xarxa de contrapoder, usant tots els mecanismes de defensa i contraatac civil i la no-violència activa que estan al nostre abast: defensa humana? Sí. Defensa jurídica legal dins i fora de les nostres fronteres? Sí. Mobilització ciutadana quantitativament enorme, socialment amplíssima, autoorganitzada, persistent i perllongada tot el temps que calgui? Sí. Amb dos únics objectius: convertir aquests judicis en una eina poderosa contra l’estat, en un punt d’inflexió a partir del qual el poder dels que ens volen esborrar del mapa entri en crisi i es desdibuixi en confrontacions internes entre ells i el judici derivi en una anul·lació de facto d’aquesta causa; i un segon objectiu també molt decisiu : saltar-nos la guerra de trinxeres i de desgast que ens volen imposar i desplegar el contraatac de partides i escaramusses que juga amb la sorpresa, que descol·loca l’adversari i el fa cometre molts errors, que amplia el ventall de reivindicacions socials lligades a un major poder i emancipació nacional i sobretot, que crea i organitza contrapoder, poble a poble, barri a barri, comarca a comarca: la nació catalana no ha d’oferir el mateix rostre després d’una confrontació que capgirarà tota la societat.

Activisme de trinxera o de desgast i activisme de partides de maquis i escaramusses de guerrilla. Uns busquen el desgast i els altres la sorpresa
Uns busquen debilitar i afeblir i els altres sorprendre i desconcertar

De la defensa a l’atac
També la lluita ideològica

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]