Publicat el 21/06/2018
Un nou camí en la construcció republicana
Publicat per Guillem Fuster i Mireia Caldes
Categories: Opinió

El moviment republicà català viu uns moments de necessària reorientació després del primer intent d’assalt al cel. En un plat de la balança hi tenim el fet incontestable de la gran victòria política que ha suposat el procés democràtic viscut en els darreres anys i mesos: l’independentisme ha desemmascarat el caràcter autoritari, corrupte i oligàrquic de l’Estat, tot demostrant el camí de la República com l’única via a un futur de llibertat, igualtat i democràcia, i mantenint una actitud de dignitat i fermesa, ha eixamplat enormement el seu suport social.

Ara bé, a l’altre plat, s’han fet paleses unes mancances analítiques i conceptuals, tant pel que fa a la naturalesa repressiva de l’Estat, com a la seva previsible resposta violenta i autoritària, com a l’adopció d’un full de ruta excessivament mecànic (“de la llei a la llei”) que s’ha mostrat finalment inviable. En resum: hem estat capaços de proclamar una República després d’un procés democràtic i d’apoderament popular exemplar, però no hem pogut, (o sabut, o volgut) fer-la viable.

Ara toca refer el full de ruta, però no pas des de zero, sinó des de l’experiència, el capital acumulat i la posada en valor dels fets de la passada tardor. La necessària reactivació del moviment popular i de la il·lusió combativa d’amplis sectors de la societat catalana és, com s’ha vist, un element clau per a tot procés de ruptura democràtica i de transformació social, com ho és la República catalana. Per això és necessària la recomposició de la unitat d’acció estratègica i la posada en marxa d’una línia d’acció republicana que, comptant amb els anhels majoritaris del poble organitzat, no suposi un punt i a part, sinó la fi del parèntesi de suspensió política que es va obrir després del 27-O, cosa que implica reprendre la iniciativa i l’empenta per obrir el camí cap a la República. Un camí que ha de ser més ample i practicable que el que estava previst el mes d’octubre, no per menor dificultat, sinó per la major consciència de la realitat i de les nostres pròpies limitacions, que ens han de portar a dotar-nos de les eines necessàries per poder reprendre la marxa.

Així doncs, a nivell estratègic, calen eines d’institucionalitat republicana desconnectades de l’estat espanyol; cal vertebrar instruments potents de representativitat i poder popular agrupant el conjunt de les entitats i col·lectius que compartim el projecte republicà en un Congrés Nacional del Poble Català; cal una política internacional multilateral i desacomplexada que denunciï la deriva autoritària de l’Estat espanyol i que cerqui suports al projecte democràtic republicà; cal una resposta política unitària a la repressió que parteixi de la defensa de la total legitimitat del nostre moviment i de la denúncia del caràcter repressiu de l’estat; i, finalment, cal encarar de manera realista la construcció de les estructures econòmiques i socials que garanteixin la viabilitat de la República Catalana.
Aquesta estratègia republicana no pot, però, ignorar la necessitat de seguir actuant dins les institucions integrades al règim opressor, com ho són les autonomies i els municipis. Com tampoc no pot ignorar una realitat que, com més va, més punyent es torna: l’augment de les desigualtats, les injustícies i la precarització de les condicions de vida i de treball de bona part de les classes populars d’aquest país.

Tant prioritari és foragitar les forces monàrquiques i el bloc del 155 de les institucions catalanes, com desplegar des d’aquestes polítiques socials igualadores i a favor de la majoria. “Som un sol poble” no pot ser tan sols un eslògan: cal assumir que a Catalunya hi ha discriminacions, però no pas per qüestió d’identitat, sinó de renda! I, per cert, cal no perdre de vista que si alguna llengua, avui, segueix minoritzada i requereix d’esforços per esdevenir una eina de cohesió social, és precisament el català.

Som conscients de les limitacions imposades pel règim, i que s’han fet paleses en les desenes de decrets, tributs, lleis i mesures de caràcter social que han estat tombades pel govern o els tribunals espanyols, però l’actitud ha de ser de fermesa i d’intentar desplegar veritables polítiques de transformació. Cal fer sempre allò que toca i posar en evidència cada vegada que calgui el caràcter oligàrquic i antidemocràtic d’un Estat al servei exclusiu d’unes elits extractives i del seu propi aparell de dominació.

I som conscients també d’un greu perill (de fet, de la concreció local d’un perill global): quan les oligarquies, en aquest cas l’Ibex 35, veuen qüestionat el seu estatus no s’estan de promoure moviment populistes i feixistoides. Aquí s’ha vestit de color taronja i ha pres la forma d’ultranacionalisme espanyol per atiar l’odi, la catalanofòbia i la divisió entre les classes populars.

Finalment, entenem que els municipis han de jugar un paper important en la construcció republicana, tant per la implicació dels representants polítics, com per les polítiques de cohesió social, com per al desplegament d’un procés constituent democràtic i de base que defineixi els pilars de la futura República.

En aquest context, i amb les eleccions municipals del 2019 marcades al calendari, pensem que cal articular una proposta política que permeti fer avançar el moviment republicà per allà on pot encara créixer: per l’esquerra, per la defensa d’un model social i econòmic just i al servei de la majoria, per la defensa de les llibertats democràtiques i de l’apoderament popular. Cal tendir a superar un sistema de partits pensat per gestionar (o com a molt qüestionar) el sistema autonòmic, i avançar en l’articulació d’un moviment polític transformador que respongui a la necessitat de construcció republicana i que pari els peus al feixisme.

No és un brindis al sol o un projecte basat en el no-res. Ja en les eleccions de 2015 vam veure en diferents ciutats de l’entorn metropolità experiències exitoses de candidatures unitàries basades en un programa transformador, en la radicalitat democràtica i en la perspectiva de construcció republicana. Així, Badalona, Ripollet, Cerdanyola del Vallès o Sabadell van passar d’estar en mans de l’espanyolisme més ranci, clientelar, i sovint corrupte, a tenir governs compromesos en les polítiques d’igualació social, en la defensa de les llibertats i en la construcció de la República.

Pensem que aquest és el camí a seguir. Més enllà d’un acord postelectoral d’higiene democràtica per foragitar de tots els governs del país el bloc monàrquic del 155, cal encarar les eleccions municipals amb una proposta amb vocació majoritària i guanyadora. Ens calen candidatures que responguin a les demandes i necessitats majoritàries de justícia social, de transparència, honestedat i proximitat, i de defensa radical dels drets i llibertats polítiques; anhels que s’han de veure sintetitzats en el projecte republicà. Pensem que aquesta aposta estratègica és necessària per continuar impulsant l’eixamplament la Unitat Popular. Aquestes candidatures d’esquerres, republicanes i transformadores prendran diferents formes i noms segons cada realitat local, com ja succeeix en l’actualitat.

Per aquest motiu emplacem al conjunt de les forces d’esquerres, al conjunt dels col·lectius socials i les organitzacions populars, i al conjunt de les persones que des del seu barri o poble, des del seu lloc de treball, la seva entitat o la seva militància vulguin participar en la construcció d’un futur de justícia i llibertat per al nostre poble a unir-nos per articular, des de la base, candidatures republicanes i transformadores.

[Aquest article es va publicar originalment a Nació Digital]