Dijous passat coincidien dos fets aparentment oposats. D’una banda, a Madrid, es tancava el judici al President Torra que molt probablement acabarà amb la seva inhabilitació. Una pena molt dura per una acció com la de mantenir penjada una pancarta per la llibertat de presos i exiliats. Ara bé, aquesta ha estat l’excusa dels poders espanyols per jutjar un President de la Generalitat -un més- i carregar-se d’aquesta manera un adversari polític.
Mentrestant al barri del Carmel de Barcelona, els Mossos desnonaven una família de quatre membres. En Hamid, la Safia i els seus dos infants no podien continuar pagant el lloguer perquè ell va perdre la feina i tampoc podia accedir a la prestació d’atur perquè li faltava un dia per al mínim cotitzat. Una situació del tot injusta, més encara si tenim en compte qui era l’arrendador: Oleguer Pujol Ferrussola, que s’ha fet milionari amb el negoci immobiliari i que està investigat per dilucidar si aquest enriquiment ha estat a través de la corrupció.
Estic segur que la majoria de l’independentisme estava, de cap i de cor, en totes dues concentracions solidàries. La que acompanyava el president Torra al Suprem i la que era al Carmel per impedir el desnonament de la família d’en Hamid i la Safia. La paradoxa, és clar, és que la força bruta en el desnonament la posava la policia de la Generalitat, la policia del Govern de Torra, que fins i tot té un nou Conseller d’Interior que venia a canviar algunes coses. És cert que en els desnonaments els Mossos actuen com a policia judicial a les ordres d’un jutjat. Però penso que el Govern pot incidir en el tipus de dispositiu i en els protocols d’actuació de tal manera que situacions com la del passat dijous no es tornin a donar. El Govern té, en definitiva, poder per a incidir en la qüestió dels desnonaments, encara que no sigui un àmbit que depengui enterament de les competències pròpies.
Però si anem al fons de la qüestió, quin poder té la Generalitat? Perquè un Govern que no té poder ni per mantenir el seu President tampoc en té per aturar els desnonaments. Podríem afegir, fins i tot, que no controla totalment la seva pròpia policia. Però des de la perspectiva independentista això no ho hauríem de constatar i prou, no ho hauríem de lamentar i anar tirant. Els últims quinze anys han clarificat el poder real que té la Generalitat, tant el Govern com el Parlament: Estatut retallat per les Corts espanyoles i després, encara més, pel Tribunal Constitucional; acords estatutaris incomplerts pel Govern espanyol; lleis suspeses també pel Constitucional; i ja de colofó: 155, cessament del Govern, persecució dels seus membres, presa de control dels Mossos i escarment als seus dirigents.
Els detractors de l’independentisme diuen que “hem posat en risc les institucions” perquè ells eren partidaris de continuar mantenint la ficció sobre l’abast del poder de la Generalitat. El que ha fet l’independentisme és tractar de portar al màxim aquest poder, discutint a l’Estat una qüestió nuclear com és la sobirania. Això va ser el camí cap a l’1-O.
Allò va ser un moment culminant perquè celebrar el referèndum va significar un enorme qüestionament del poder real de l’Estat espanyol a Catalunya. Però no va anar més enllà, l’Estat va recuperar el control i no es va consolidar la independència. Vivim encara en la ressaca d’aquells fets i per això proliferen retrets, desorientació, frustració.
Hem de ser clars: la Generalitat té un poder real limitadíssim i només la independència pot significar un pas endavant en sobirania. Ara bé, com es creen les condicions per a disputar el poder real a l’Estat? Les condicions per a un nou moment com el de l’1-O? No hi ha receptes màgiques ni fulls de ruta que puguin preveure tots els detalls: el camí es troba tot caminant. Però des del meu punt de vista, és evident que l’única força capaç de crear aquestes condicions és la força popular. L’1-O es va poder fer perquè la Generalitat va fer servir el seu limitat poder, sí, però també perquè la gent va fer més gran aquest poder: en l’operació urnes, en l’assenyalament de l’operació policial del 20S, en la defensa dels col·legis i, en definitiva, anant a votar aquell dia.
I si un país és la seva gent hem de tenir en compte la situació que bona part de catalans i catalanes estan vivint i que la crisi agreujarà: sense casa ni feina o amb totes dues coses penjant d’un fil. I amb això torno al punt de partida. Què ha de fer la Generalitat amb els desnonaments, si no té el poder d’aturar-los? Exigir-li que intervingui és mantenir la ficció del seu poder? Ben al contrari: només una institució que es posa al costat dels qui pateixen, que es posa al costat d’una causa justa, pot reunir la força per a guanyar més poder. Com? El camí es fa tot caminant. Però triant bé els companys de viatge.
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]
